HOSPITAL VETERINARI VETER CENTRE

Foto original Wikimedia

Que la provoca?

La leishmaniosi es una malaltia parasitaria típica de la zona mediterrània, transmesa per la picada de un mosquit anomenat Phlebotomus i que pot afectar a diferents mamífers però principalment afecta als gossos.

L'èspecie L.infantum, es la única que trobem a Espanya i és transmesa per diverses èspecies de Phlebotomus,però principalment pel P.perniciosus i P.arasi.

Els flebotoms són petits mosquits de 2-3 mm que estan distribuïts entre els paral·lels 50º N i 40º S, des de el nivell del mar fins a 1500 metros d'altitut, solen estar presents a la nostre península entre els mesos de Juny i Setembre  al Nord i de Maig a Novembre al Sud d'Espanya, aquests insectes tenen poca mobilitat, les femelles son les úniques que poden transmetre la malaltia perque son les úniques que necessiten xuclar sang i la seva màxima activitat es produeix a l'alba i quan es pon el sol, solen està més presents en zones suburbanes i rurals, en coves, forats de parets etc.

Com es transmet?

Les leishmanies es troben a dins de unes cèl·lules sanguínies anomenades macròfags, en aquesta fase tenen forma oval i s'anomenen “amastigots”, el mosquit xucla la sang d'un gos malalt i s'emporta aquests amastigots, que a dintre del estómac del mosquit es transformaran en promastigots, tindran forma allargada i un flagel, ara ja estan preparats per infectar a un altre gos, quan aquest mosquit necessiti tornar a xuclar sang als 6-14 dies aquests promastigots entraran a dins la sang del nou hoste i li provocaran la malaltia, aquest mosquit transmetrà la leishmaniosis durant tota la seva vida.

Símptomes de la leishmaniosi

La simptomatologia és molt variada, principalment símptomes cutanis, pèrdua de pèl, pèl sense brillantor, presència d'una caspa de forma exagerada, sobre tot al voltant dels ulls i punta de les orelles i que després es va estenent a les extremitats i la resta del cos, també hi poden haver llagues i nòduls, les ungles poden créixer més llargues de lo normal i tindre més facilitat de trencar-se, altres símptomes són l'aprimament, augment de mida dels ganglis linfàtics, i poden haver-hi alteracions oculars, diarrees que poden ser amb sang, problemes de fetge, de ronyó, epistaxis(sortida de sang pel nas), embotiment mental progressiu, intolerància al exercici i locomoció anormal.

Diagnòstic

El diagnòstic es pot fer per mitjà de diferents proves, per identificació directe del paràsit amb una punció de moll d'os o de gangli, detecció d' anticossos mitjanzant test d'Elisa , IFI, o tècniques molecul·lars (detectar ADN del parasit per PCR), sempre uns resultats positius han d'estar acompanyats de una simptomatologia per poder dir que el gos és positiu, si no hi han símptomes es repetirà l'anàlisis passades unes setmanes.

Les analítiques dels animals positius s'han de complementar amb altres proves sanguinies i d'orina per descartar o confirmar problemes interns com una anèmia , el fetge o el ronyo afectat.

Pronòstic

La majoria dels gossos després del tractament milloren considerablement, encara que probablement al cap d'un temps poden recaure, per lo que es recomana fer una analítica de control cada 6 mesos. És molt important detectar la malaltia quan el ronyó o altres òrgans  encara no estan molt afectat , d'això ens dependrà el bon o mal pronostic de la leishmaniosi.

Prevenció

La prevenció es pot fer de dues maneres:

- Mecànica: durant els mesos de calor , protegir les gosseres amb malles antimosquits, sobretot des de que es pon el sol fins a la matinada o aquestes hores tenir els gossos a dintre les cases

- Química: Amb insecticides , alguns tipus de pipetes i alguns collars específics son bastant efectius.

Ha estat demostrat que la protecció química contra el Phlebotomus perniciosus que es el principal transmissor de la leishmaniosi es del 84-96%, però per desgracia no es total, per lo que es recomana fer controls serològics periòdics passat un temps després de la temporada de transmissió.